Si per alguna cosa va ser reconegut Gustav Mahler durant la seua vida va ser per la seua faceta de director d’orquestra. Durant anys va estar al front d’algunes de les més prestigioses agrupacions simfòniques d’Europa i Amèrica (la Hofoper de Viena, o la Filharmònica de Nova York), quedant en un segon pla la seua vessant com a compositor. La música d’aquest extraordinari creador —i hui, que s'estima i s'escolta tanta música de Mahler, ens sembla xocant— no va tenir un reconeixement massa popular en vida i, com diu Eugenio Trías, la seua música «tuvo que pasar por un purgatorio de cincuenta años antes de su idónea comprensión y goce». Fins a ben entrat el segle XX la seua música no va començar a ser interpretada de manera habitual, no va estar integrada en allò que sol anomenar-se «gran repertori».
 |
| Gustav Mahler |
Podem entendre aquesta falta de comunicació amb el públic des de diverses perspectives, però pense que la raó més important és que la seua música planteja un qüestionament ferotge dels codis mentals de l’orgullós i presumptuós públic que, a finals del segle XIX, transitava per les daurades sales on s'interpretava música simfònica. Mahler va obrir les portes dels altars de la respectabilitat burgesa —les sumptuoses sales de concerts— a un espai sonor que, la burgesia mateixa, considerava inacceptable en aquell context. Per l’orquestra de Mahler desfilen ingènues i atrotinades marxes militars, banals cançonetes infantils, trivials cantarelles de circ, frívoles i sentimentals melodies de saló, rústics Ländlern en què ressonen els esquellots de les vaques...
L’estirat públic de finals del segle XIX tenia fermament arrelada en la seua ment la seriositat i la severitat del simfonisme d’Anton Bruckner, o de Johannes Brahms o de les transcendents i moralitzants músiques de Richard Wagner, incloure-hi tot aquest vulgar arsenal kitsch, com proposava Mahler, significava qüestionar la respectabilitat i la decència dels oients mateixos, convertir el digne acte d’escoltar un concert en una cosa banal, de mal gust. Tal vegada, darrere d’aquesta concepció tan àmplia de la simfonia —«cada simfonia ha de ser un món sencer», en va dir Mahler— s’amaguen les raons de la falta de comprensió que va patir durant la seua vida.
 |
| La Staatsoper de Viena, en 1902 |
La seua primera simfonia, del 1888, és tota una declaració d’intencions en aquest sentit. El seu tercer moviment s’inicia amb el famós cànon sobre una variació en mode menor de la cançoneta Frère Jacques, paradigma de les cançons infantils.
Els timbals marquen el ritme de marxa — un, dos, un dos— i la cançoneta va apareixent i superposant-se a ella mateixa creant una inusual mescla d’irònica serietat, de tristor fingida, de seguici fúnebre escenificat per xiquets que juguen... Sobre aquest cànon que va creixent lentament, un oboè fa sentir una melodia militar, però d’un militarisme poc creïble, un poc burleta, juganer.
Més avant, el moviment continua amb la sorprenent aparició del que sembla un grup de música klezmer, la música tradicional dels jueus europeus i que, tradicionalment, amenitzaven bodes i celebracions de tot tipus. Imgainem quina reacció degué causar açò a les gents d'aquella Viena, on l'ombra allargada de l'antisemitisme anava prenent forma...
 |
| Un grup de música klezmer |
Escoltem el ritme pesat i rude del bombo i els plats —pum, xam, pum, xam— sobre els quals els clarinets i els violins, instruments típics del klezmer, dibuixen les àgils i despreocupades melodies, carregades de glissandi.
En totes les simfonies de Mahler trobem exemples similars. En la segona simfonia, per exemple, hi ha un moment a l’últim moviment en el qual, mentre escoltem una lírica i expressiva melodia en els cellos, Mahler fa sonar, des de fora de l’escenari, el que sembla una espècie de xaranga, una música de celebració. Tota la tensió i el dramatisme del moment sembla diluir-se en una irònica ganyota.
