Johannes Brahms i Friedrich Hölderlin. La cançó del destí

A l’estiu de 1868, Johannes Brahms, es troba passant uns dies a casa del seu gran amic Albert Dietrich, en Wilhemshaven, una bonica ciutat al nord d’Alemanya oberta al fred mar del Nord. Brahms, gran lector des de sempre, admira la biblioteca personal del seu col·lega. Allí descobreix l’Hyperions Schicksalslied un fragment poètic extret de l’obra Hyperion del gran poeta alemany Friedrich Hölderlin, un text que serviria d’inspiració a Johannes per a una de les seues obres més impressionants, el Schicksalslied. Dietrich va deixar anotat com Brahms va quedar impressionat per aquells versos mentre contemplava la mar:

 «Quan, desprès d’un llarg passeig i desprès d’haver visitat totes les coses interessants, descansarem tranquil·lament junt a la mar, de sobre, vam veure a Brahms a una gran distància, assegut sol a la platja, escrivint»

Brahms al 1869

Per a entendre els versos de Hölderlin i per què fascinaren tant a Brahms hem de parlar, breument, sobre el seu Hyperion. En aquest lluminós llibre, Hölderlin erigeix la figura d’un heroi tràgic a la manera dels grans personatges del Romanticisme (recordem el Werther i el Faust de Goethe), i situa les seues torbacions i lluites interiors en el centre mateix de l’argument. Hiperión, el protagonista i alter ego de Hölderlin, ens narra la seua necessitat d’unió amb el que ell anomena «allò Únic», que en aquest cas és la Natura, però també la Bellesa­­­, en la que conflueixen Veritat, Bé i Llibertat. Hiperión és un eremita retirat a Grècia que segueix el seu anhel de tornar a l’Edat Daurada de l’home (que ell situa en aquest estat primitiu, panteista i lluminós de la Grècia arcaica). Al llarg de les seues aventures, coneixem Diotima, la figura femenina que encarna aquesta passió desmesurada, l’Amor amb majúscules, un dels personatges més potents de la història de la literatura i a la que Hiperión li dedica paraules tan apassionades com aquestes:

«Ya te lo he dicho una vez: ya no necesito ni a los dioses ni a los hombres. Sé que el cielo, despoblado, y la tierra, que antes desbordaba de hermosa vida humana, se ha vuelto casi como un hormiguero. Pero aún hay un lugar donde el antiguo cielo y la tierra antigua me sonríen: en ti olvido a todos los dioses del cielo y a todos los hombres divinos en la tierra»

En un dels moments del llibre, Hiperión deixa escrit aquest potent Schicksalslied (literalment, «Cançó del destí»), on dibuixa un paral·lelisme entre l’existència impertorbable i pura dels sers celestials, i la vida truculenta, canviant i atzarosa dels humans, sempre sotmesos a un destí incert. La contradicció humana i personal és el gran tema de l’art romàntic.

Friedrich Hölderlin

Els versos del Schicksalslied que Brahms va llegir son el següents:

Ihr wandelt droben im Licht

Auf weichem Boden, selige Genien!

Gläzende Götterlüfte

Rühren euch leicht,

Wie die Finder der Künstlerin

Heilige Saiten.

Schicksallos, wie der schlafende

Säuglilng, atmen die Himmlischen;

Keusch bewahrt

In bescheidener Knospe,

Blühet ewig

Ihnen der Geist,

Und die seligen Augen

Blicken in stiller

Ewiger Klarheit.

Doch uns ist gegeben,

Auf keiner Stätte zu ruhn,

Es schwinden, es fallen

Die leidenden Menschen

Blindings von einer

Stunde zur andern,

Wie Wasser von Klippe

Zu Klippe geworfen,

Jahr lang ins Ungewisse hinab.

Jesús Munáriz tradueix el poema de la manera següent:

¡Andáis arriba, en la luz,

por blando suelo, genios felices!

Espléndidas brisas divinas

os rozan apenas,

como los dedos de la artista

las cuerdas sagradas.

Carentes de destino, como el niño

dormido, respiran los celestes;

con pudor preservado

en humilde capullo,

florece eternamente

el espíritu de ellos,

y sus ojos felices

contemplan la tranquila

y eterna claridad.

Pero a nosotros no nos es dado

descansar en ninguna parte;

desaparecen, sufren

los hombres, caen

ciegamente de una

hora en otra,

como agua, de roca

en roca arrojada

durante años a la incertidumbre.

Brahms escriu una bella representació musical d’aquest poema, per a orquestra simfònica i cor. Planteja l’obra com un tríptic simfònic, com una espècie de cantata en tres moviments, escrits  de manera contínua.

El primer moviment descriu musicalment la part del fragment poètic en la que es parla de la vida celestial, de la còmoda vida dels que «no tenen destí». Brahms elegeix la càlida tonalitat de Mib major. Una introducció orquestral amb valors llargs i amb les cordes con sordina ens mostra un món musical afectuós i cerimonial. Destaca l’ús dels timbals que, amb un ritme constant aporten solemnitat i seriositat al fragment.

Inici del Schicksalslied. En roig, la part de timbals.

És innegable la relació que existeix entre aquest fragment i l’inici del segon moviment del seu Deutsches Requiem que havia estrenat, precisament, aquell any. Trobem un ritme similar als timbals, tresets de corxera repetits, un toc rítmic però suau, piano.

Inici del segon moviment del Deutsches Requiem. En roig, els timbals

La segona part, molt més moguda, comença en la tonalitat de Do menor. En ella es posa música a la part final del Schicksalslied de Hölderlin, on es parla de la inquietud i del desassossec dels homes, fatalment lligats a un incert destí. És curiosa l’elecció de la tonalitat de Do menor com a símbol del destí. Beethoven ja la va escollir per a aquell famós Ta-ta-ta-taaaaa, que obrli la seua Cinquena. Aquelles quatre notes, tal vegada les quatre notes més famoses de la història de la música, representen, en paraules del propi Beethoven, «la crida del destí». Brahms escriu un passatge ferotge. Sobre ràpids arpegis de les cordes, els metalls repeteixen acords accentuats, dissonants. El cor intervé amb un poderós uníson.

Inicialment, Brahms va pensar en acabar l’obra amb una repetició variada del moviment inicial de l’obra (és a dir, una forma A-B-A’), però la idea no el va convèncer, motiu pel qual, el Schicksalslied va quedar uns anys apartat, sense acabar. Sembla que va ser el director d’orquestra Hermann Levi qui li va suggerir a Brahms que acabés l’obra amb una mena de reproposició o postludi només orquestral del primer moviment, sense cor. Per a aquesta part final, sorprenentment, Brahms no torna a la tonalitat inicial (Mib major) com podria esperar-se, sinó que, finalment, elegeix la tonalitat més pura, lluminosa i absoluta: Do Major. Un preciós Adagio que recorda la música amb la que començava l’obra serveix, ara, per a tancar el Schicksalslied.

Alguns estudiosos de l’obra de Brahms han volgut veure en aquest postludi un símbol d’esperança. Edwin Evans, interpreta aquesta secció final com

«un desig per part del compositor per a alleujar la penombra de la idea amb que es tanca el text, com un raig de llum sobre el tot, que ens deixa una impressió d’esperança»

A continuació, el Schicksalslied en la immillorable versió de John Elliot Gardiner, l'Orchestre Rèvolutionarie et Romantique i el cor Monteverdi.

Johannes Brahms