Ralph Vaughan Williams. A la recerca d'una veu pròpia

Durant l’hivern de 1907, Ralph Vaughan Williams s’havia instal·lat a París. Allà rebria classes quatre o cinc vegades a la setmana d’un dels més grans: Maurice Ravel. Ravel, que no solia admetre alumnes, degué veure alguna cosa en aquell anglès cultíssim i d’exquisits modals que amb tant d’entusiasme i autoexigència es sotmetia als durs exercicis d’orquestació i d’estil que li proposava, tot i que Williams era uns anys major que ell. Ravel va dir d’ell que era «l’únic alumne que no escriu la meua música».

Ralph Vaughan Williams

Pel que sembla, Vaughan Williams no acabava de trobar-se satisfet amb la seua tècnica compositiva. Al Royal College of Music havia estudiat composició amb grans músics com Hubert Parry o Charles Villiers Standford, als quals admirava profundament, però amb els que no sentia una comunió artística profunda. Aquests professors havien sigut qualificats pels estudiants de l’època com dry as dust (secs com la pols) pel seu mètode “a l’antiga”, que seguia la densa i cerebral tradició tardoromàntica germànica, representada per músics com Brahms o Wagner. Vaughan Williams, fascinat per les sonoritats transparents que arribaven des de l’altra banda del Canal de la Mànega, va sentir la necessitat d’expandir el seu llenguatge, d’explorar nous camins. 

Del seu contacte amb Ravel va quedar alguna cosa més que una sincera amistat, com ho demostra l’extensa correspondència que van mantenir desprès d’aquells mesos de dura feina. Vaughan Williams es va emportar una profunda empremta en la seua sensibilitat musical. La música escrita aquells anys és molt més lluminosa, evanescent. El contacte amb Ravel va ser tota una epifania que el va portar a ser qui realment era, a trobar la seua pròpia veu. 

Una carta de Maurice Ravel per a Ralph Vaughan Williams

Una de les obres més fascinant escrita en aquests anys és el seu cicle de cançons On Wenlock Edge, per a tenor, quartet de corda i piano, basades en uns poemes d’Alfred Edward Housman. La cinquena cançó del cicle s’anomena Bredon Hill. El text de Housman és el següent:

In summertime on Bredon

The bells they sound so clear;

Round both the shires they ring them

In steeples far and near,

A happy noise to hear.

Here of a Sunday morning

My love and I would lie,

And see the coloured counties,

And hear the larks so high

About us in the sky.

The bells would ring to call her

In valleys miles away;

"Come all to church, good people;

Good people come and pray".

But here my love would stay.

And I would turn and answer

Among the springing thyme,

"Oh, peal upon our wedding,

And we will hear the chime,

And come to church in time".

But when the snows at Christmas

On Bredon top were strown,

My love rose up so early

And stole out unbeknown

And went to church alone.

They tolled the one bell only,

Groom there was none to see,

The mourners followed after,

And so to church went she,

And would not wait for me.

The bells they sound on Bredon,

And still the steeples hum,

"Come all to church, good people".

O noisy bells, be dumb;

I hear you, I will come.

La traducció del text és la següent:

En verano, en Bredon

las campanas suenan tan claras;

alrededor de los condados llaman

en campanarios lejanos y cercanos,

un sonido alegre de escuchar.

Aquí, domingo por la mañana

mi amada y yo, tumbados,

miramos los coloridos campos,

y escuchamos las alondras

sobre nosotros en el cielo.

Las campanas suenan llamándola

en valles a millas de distancia:

“Venida a la iglesia, gente de bien;

buena gente, venid y orad”.

Pero mi amada aquí se queda.

Yo me vuelvo y respondo,

entre el primaveral tomillo,

“Oh, repican por nuestra boda,

escucharemos su llamada

y llegaremos a tiempo a la iglesia”.

Pero cuando la nieve en Navidad

cubrió las cumbres de Bredon,

mi amada se levanto tan temprano,

y, saliendo sigilosa,

se fue a la iglesia sola.

Tocaron una única campana,

no había ningún Novio allí,

los dolientes llegaron después,

y así fue como ella fue a la iglesia

sin esperarme a mí.

Las campanas suenan en Bredon,

con un murmullo de campanarios,

“Venid a la iglesia, gente buena”.

Oh, ruidosas campanas, callad;

Os oigo, acudiré.

La cançó, impregnada d’amor perdut i de nostàlgia, evoca les verdes terres de Bredon, prop de Worcestershire. El protagonista ens narra els moments feliços que, junt a la seua estimada, va passar allí, fent plans de boda, amb tot el futur per davant. També ens descriu com la inesperada pèrdua d’ella va truncar totes aquestes esperances. Ella, va arribar sola a l’església, tristament. Una sola campana va repicar per ella. Anys desprès, els record de la seua estimada segueix ben viu al cor d’ell. El so de les campanes segueix ressonant, esta vegada, però, amb un matís fúnebre, trist.

Un paisatge, a Bredon

Vaughan Williams escriu una música sublim, nua i vaporosa. Les cordes dibuixen llargs i aguts acords, que evoquen els verds i frescos paisatges anglesos. En la llunyania, el so de les campanes ressona, al piano. L’inici de la cançó és un exemple magistral d’economia de recursos. Amb uns elements simples, transparents, s’evoca tot un món.

Inici de Bredon Hill

L’altre dia em vaig trobar amb una d’aquelles joies que, inesperadament, apareixen a Internet. Al canal de YouTube “OxfordLieder” han penjat una meravellosa animació sobre aquesta bonica cançó. Amb ombres xineses plantegen una versió visual de la cançó. Em sembla una forma perfecta de gaudir d’una música sublim com aquesta.

L’aparent «essència britànica» que trobem a la música de Williams és fruit d’una heterodoxa i original mescla de factors. Per una banda els seus anys d’aprenentatge sever amb els Parry i Standford dels qui va heretar, a banda dels coneixements i tècniques d’herència germànica, tots els coneixements de la gran tradició coral britànica. Vaughan Williams escrivia al respecte:

Parry em va dir una vegada: «Escriu música coral com correspon a un anglès i a un demòcrata». Nosaltres, els alumnes de Parry, si hem sigut savis, hem heretat d’ell la gran tradició coral anglesa que Tallis va transmetre a Byrd, Byrd a Gibbons, Gibbons a Purcell, Purcell a Battishill i Greene, i ells a la seua vegada a traves dels Wesley, a Parry. Ens ha passat la torxa i es el nostre deure mantenir-la encesa.

Per altra banda, la influència francesa que va rebre de Ravel i que va llevar densitat i va il·luminar la seua música. L’obra de Ralph Vaughan Williams és un bon exemple de com, per a trobar i formar una veu pròpia cal escoltar-ne de diverses, sempre amb atenció i predisposició a aprendre; de com ser autocrític i qüestionar-se sempre els ensenyaments rebuts amb respecte però de manera incessant, i de com, finalment, les aigües sempre troben el seu camí.

On Wenlock Edge, al complet: