Beethoven. Autorretrat des del taller

«Ara ja sé compondre», va afirmar Beethoven en escriure la doble barra final de la seua sonata Hammerklavier. No era cap compositor novell tot i que aquesta afirmació ens puga moure a pensar-ho. A les seues esquenes comptava, ja, amb vuit simfonies, una òpera, vint-i-huit sonates per a piano, cinc concerts per a piano i orquestra, onze quartets de corda i un llarguíssim etcètera. Tenia, aleshores, 48 anys i havia passat els dos últims treballant obsessivament en una de les seues obres més ambicioses, exigents i titàniques. «Allò que és difícil —havia escrit Beethoven al seu editor— és també bell, bo, gran».

Beethoven, al voltant de 1819

Si alguna cosa agradava a Beethoven eren, sense dubte, els reptes, els desafiaments. La seua personalitat ferotge, obstinada, enterca, tossuda i extremadament creativa l'empentava a intentar assolir cims cada cop més elevats. Amb la sonata Hammerklavier —literalment sonata «per a piano de martells»— Beethoven va portar a terme una de les seues gestes més impressionants. La Hammerklavier és la més llarga de les seues sonates. Amb quatre moviments i prop de quaranta-cinc minuts de música, escoltar-la és tot un repte i una prova d'exigència a l'atenció de l'oient. Interpretar-la, no cal dir-ho, és una autèntica gesta heroica, homèrica. Les dificultats tècniques que planteja a tots els nivells van fer que, en el moment de la seua publicació el 1819, es considerara com una extravagància intocable i que qualsevol pianista que intentara enfrontar-se amb ella acabara trobant-se amb un mur de frustració. Sembla que no seria fins dècades després, amb l'aparició d'aquell pianista d'una tècnia quasi diabòlica que fou Franz Liszt, quan va quedar demostrat que aquella era una sonata «interpretable».

Franz Liszt

Els anys finals de la seua vida, Beethoven va transformar la seua música, tornant-la més audaç, més introspectiva, més experimental. En aquest període va mostrar un gran interés per les estructures musicals un tant arcaïtzants, però vistes des d'un prisma innovador, que el portaren a modernitzar velles formes, Entre aquestes estructures destaca l'ús de la fuga, una estructura musical que reapareix una i altra vegada en les obres que va escriure durant l'última dècada de la seua vida. Dins dels quatre moviments de la sonata Hammerklavier, el que despertava més passions per la seua dificultat i exigència era el quart. Aquest moviment és, precisament, una llarguíssima fuga a tre voci, con alcune licenze.

Just abans de donar inici a aquesta fuga descomunal i histriònica, Beethoven va escriure una de les pàgines més enigmàtiques, atrevides i modernes de la seua producció musical. Com a introducció de la fuga, Beethoven escriu i plasma el propi procés de creació, ens posa sobre la seua taula de treball i ens mostra com naix la sonata. La música es torna errant, no s'hi aprecia cap barra de compàs i s'esvaeix la sensació de ritme.

Fa diverses temptatives i conats per les més extravagants tonalitats, com l'Allegro en sol# menor que, igual que brota repentinament, s'esvaeix, i que hagués pogut ser, perfectament, un preludi de El clavecí ben temperat. Finalment, desprès de conduir-nos durant una estona per aquesta terra incerta, per aquest moment de «part de la música», ens fa atravessar un violent crescendo que desemboca en la fuga final.

Beethoven busca, assaja, regira, prova acords, tonalitats, comença idees, en descarta... i ho plasma per escrit en una mena d'impuls postmodern, avant la lettre. Al llarg d'aquesta pàgina estem dins del taller de l'artesà que, assegut davant del teclat, cerca el que serà el seu material de partida per a una fuga. Assistim al procés de creació, a un procés d'autoindagació i la música esdevé «música sobre la música». D'alguna manera, aquest és un experiment musical que pot ser considerat con una translació a l'àmbit musical del que tants pintors de totes les èpoques han fet: pintar l'acte de pintar. Molts són els pintors que han situat com a tema central dels seus quadres l'acte creatiu mateix. Com, per exemple, Vermeer al seu quadre El taller del pintor.

O com al quadre El pintor al seu estudi, de Rembrandt.

El pintor cordovés Julio Romero de Torres pintà, també, un magnífic autorretrat pintant-se, en el qual ens interpel·la amb una mirada concentrada com si fórem nosaltres el mateix llenç que està pintant.

O en aquest quadre del pintor fauvista Raoul Dufy, en el què el quadre és el moment en el qual es pinta el quadre que veiem.

En definitiva, la sonata Hammerklavier és una obra autorreflexiva, que s'indaga i s'interroga a si mateixa. La música és el procés de creació de la música mateixa, una música que s'observa i es comenta mentre naix, creant així un particular joc d'espills que denota una fabulosa modernitat per part de Beethoven. Per als més atrevits, només resta escoltar-la:

PS: Aquells que busquen només el fragment de què hem parlat, només han d'anar-ne al minut 29:50.