Perotinus Magnus

L’any 1904, Allen Gabor Jr., un llatinista —fill de l’egregi llatinista Allen Gabor sènior— i professor en la universitat de Cambridge, d’origen francès, va trobar, bucejant entre els arxius remots de la vasta biblioteca del British Museum de Londres, un estrany i antiquíssim manuscrit datat al segle XIII que no apareixia en cap catàleg. El pergamí en el que estava escrit estava molt deteriorat per la humitat, el pas del temps i la manca de conservació, per la qual cosa Garbo va tenir problemes seriosos per a desxifrar-lo. Després de mesos de treball transcrivint a l’anglès el document, va entendre que es tractava d’una carta signada pel Magister Perotinus Magnus, un compositor del segle XIII que havia treballat de músic durant els primers anys de la construcció de la catedral de Notre Dame de París. Gabor, profà en temes musicals, es va posar en contacte ràpidament amb els musicòlegs més il·lustres d’Europa els quals, des del primer moment, van dubtar de l’autenticitat d’un document com aquest. Pel que li van explicar, la figura de Perotinus era una de les més desconegudes de la Baixa Edat Mitjana. El seu nom s’associaba amb alguns exemples de polifonia primitiva gràcies a un tractat escrit per un estudiant anglès conegut amb el nom d’Anònim IV, però mai s’havia pogut esclarir molt més sobre la seua identitat. El perfecte llatí medieval amb el que estava escrit el document va servir a Allen com a argument per a defensar la seua veracitat front a aquells que opinaven que, realment, no es tractava d’un document tan antic sinó que era una falsificació molt posterior. Les seues arengues en els cercles acadèmics, cada cop més enceses, no van fer molt d’efecte i, aquell document acabà sent considerat pels experts com una falsificació. Els seus col·legues de la universitat, amb sorna, acabaren per nombrar «Perotinus» al propi Allen a les seues esquenes. Altres, els més atrevits, arribaren a insinuar la idea de que el document havia sigut escrit pel propi Allen Gabor Jr., en el seu afany per alcançar el prestigi de son pare. Ell, per la seua banda, convençut de la importància d’aquell document i aliè a totes les hostilitats, va dedicar llargs anys a investigar la remota figura de Perotinus, del que a penes va trobar cap dada biogràfica. No va trobar res més del que ja hi havia: unes obres atribuïdes a ell per l’Anònim IV i aquesta carta, de la que tot el món dubtava excepte ell. Desmoralitzat i trist, Gabor va acabar per abandonar la investigació en un polsós caixó del seu despatx a la universitat.

No ha sigut fins ara, més d’un segle després, que els documents de Gabor han vist, novament, la llum. El musicòleg suec Rob Jaengrall, sorprès per la passió amb que aquell home s’havia submergit en aquest document, ha publicat la transcripció íntegra del text que, suposadament, va escriure el propi Perotinus. Em veig incapaç d’endinsar-me en disputes filològiques sobre la veracitat del document però, com a lector, no em puc resistir a presentar, íntegrament, el text que, amb tant d’esforç, suposadament va descifrar Allen Gabor Jr. i que, modestament, he traduït de l’anglès. Es una tasca de cadascú dubtar, o no, de la veracitat. Jo, per la meua part, ho tinc ben clar.

El món és un lloc hostil. Les obres del Maligne són ben visibles pertot arreu. Com la podridura que, estant present només en una sola poma de la cistella, acaba per estendre’s a totes les altres si no és apartada prompte, així actua la verinosa paraula del Maligne. Epidèmies i heretgies recorren viles i ciutats, i afecten tant als més nobles i rics senyors com als més miserables vassalls, i no són més que la prova del càstig que mereixen per viure d’esquenes a la Paraula. Així com els orats actuen al marge de la decència i els modals i erren pels camins enarborant les seues absurdes ganyotes, així els pobres d’esperit transiten pel món sense atendre a les més altes ordres, i semblen ignorar que els escarments i assots que pateixen en aquesta vida no són més que simples advertències, preludis del gran càstig que els espera en una eternitat de sofriment i condemna en la Gehena ardent. Però, enmig de tanta grisor i inanitat, la Paraula de Déu ens serveix de refugi als que sabem escoltar-la amb dòcil i obedient submissió. És la feina dels humils serfs del Senyor glossar la seua majestat, vetlar amb tenacitat per fer escoltar i complir la Seua divina Paraula i, a eixa tasca, he dedicat la totalitat dels meus dies. Ara, en el tram final de la meua vida, dicte aquesta epístola des de la soledat de la meua cel·la tractant de posar per escrit un dels fets més importants de la meua vida terrenal, que sempre ha estat basada en la més sincera humilitat cristiana i que no ha perseguit cap altre objectiu que honorar l’obra de Déu. Encara que el judici dels homes no té cap valor i només em sotmetré al veredicte del Gran Jutge, pense que una vida com la meua, sotmesa als dictats de les Escriptures i de la Santa Mare Església, servirà d’exemple als que estiguen disposats a conéixer-la i imitar-la.

Des de la més tendra infantesa, vaig ser educat en un entorn cristià i sever. La meua família, que havia decidit que la meua comesa seria seguir una carrera eclesiàstica, em posà, sent encara molt menut, sota els auspicis de la Santa Mare Església, que em va acollir, educar i criar amb abnegació. En la santa abadia de Sant Víctor de París, la que des d’aleshores he considerat casa meua, vaig créixer envoltat de beates i doctes ànimes, que m’ensenyaren a escoltar i a seguir la Paraula de Déu. Allí vaig aprendre a estimar la pobresa i el silenci i vaig deixar de costat tota vanitat, consagrant-me per complet a una vida destinada a l’estudi i a la glorificació de l’obra de Déu. En aquells anys, l’honorable bisbe Maurice de Sully a qui Déu tinga en la Seua glòria, i amb el beneplàcit del Benaurat i Sant Pare el Papa Alexandre III, havia manat iniciar la construcció del gloriós temple consagrat a Nostra Senyora que, amb els anys, s’ha convertit en un dels més grans temples de la cristiandat i al qual peregrinen centenars d’ànimes pietoses cada any.

Déu em va dotar d’una veu noble i perlada, fet que no va passar desapercebut al Magister Leoninus, el canonge que, en aquells anys, s’encarregava de solemnitzar les litúrgies amb complexos i estilitzats cants i que prompte es va convertir en el meu mestre i guia en els secrets de l’art dels sons. De la seua experta mà vaig aprendre els arcans de l’harmonia, que no és més que una prova més de la infinita majestat de Déu, del cant i de la musica mensurabilis, i vaig estudiar a fons els exemples més notables que contenia la rica biblioteca així com els organa que el Magister mateix havia escrit i que tan gloriosament embellien la Litúrgia Divina. Alguns dels dies més feliços de la meua vida els he passat en l’scriptorium de l’abadia de Sant Víctor, copiant els llargs i recargolats melismes que ressonarien durant tants anys en les naus del temple, àvid de coneixements, sota la paternal mirada del Magister. Amb el temps, vaig aprendre suficientment l’ofici d’organista i cantor i vaig començar a escriure algunes clausulae, que el meu mestre va considerar dignes de ser cantades en el nou temple. Després de tants anys, encara se m’entelen els ulls quan recorde l’emoció que em produïa escoltar aquells cants que, amb tant d’esforç i humilitat, havia escrit.

Seguint les indicacions del Magister, vaig fer alguns viatges a les terres de l’oest per a estudiar i copiar alguns manuscrits de remotes abadies i monestirs, dels que vaig aprendre algunes maneres i idees distintes de les que estava acostumat. I és que, igual que broten per tot arreu actes ofensius i pecaminosos, també abunden les obres prenyades de dignitat i beatitud i, és la feina d’un bon cristià saber discriminar aquestes últimes, recollint les fruites madures i dolces de l'immens arbre de la vida i deixant de banda les immadures o les podrides. Acostumat com estava a una vida humil i despresa de comoditats i luxes, les penalitats dels viatges foren per a mi bastant suportables. Les llargues travessies al llom del flac pollí amb a penes un rosegó de pa negre al sarró, les infectes i brutes posades minades de puces en les que feiem nit, o les intenses nevades passades en cases de pastors que amb prou feines es mantenien en peu no eren per a mi més que motiu d’alegria. I és que la vertadera fe ens ensenya a descobrir la divina mà de Déu inclús en els moments més difícils. Alguns companys, menys amants de la pobresa o de temperament menys sanguini que el meu, no van poder arribar als destins més remots, víctimes de violentes febres o diarrees, o afectats per una sobtada malenconia van haver de buscar refugi en ciutats i cases de caritat. Altres, els més dèbils, van sucumbir a les penalitats del camí i van haver de rebre cristiana sepultura en terres estrangeres.

En un d’aquells viatges, en aquest cas a les terres fredes terres de Picardia, vaig emprendre el camí de tornada cap a París en absoluta soledat, a les acaballes de la tardor. Havia estat treballant en una abadia prop d’Amiens però, complit el temps de permís que tenia per a tornar a París, vaig iniciar el meu camí de tornada de forma un tant precipitada, sense més companyia que el meu bastó, unes poques provisions i alguns manuscrits. Les inhòspites i boiroses terres d’aquella regió semblaven no acabar-se mai. Un tel blanc cobria les enormes planures en les gèlides aurores i la llum del sol, blanquinosa i tènue, amb prou feines podia escalfar el meu cos entumit pel fred. En una de les jornades d’aquell viatge, estant a prop de Beauvais, vaig tenir una sobtada il·luminació a la qual dec l’èxit i el prestigi que, com a organista, he tingut al llarg dels últims anys de la meua vida i que m’ha fet ser conegut amb el qualificatiu de Magnus. Vaig rebre la clau que em permetria complir la meua tasca com a serf de Déu d’una forma repentina, sobtada. Les il·luminacions s’alcancen per les vies més inesperades i no ens correspon a les dèbils criatures humanes jutjar o entendre els mecanismes de comunicació divina, sinó complir els seus manaments i designis amb humilitat i prestesa. 

Era l’hora del capvespre i jo havia alleugerit el pas per tal d’arribar a la ciutat de Beauvais abans que es fes fosc. Ja s’albiraven al sud les fines torres de la ciutat quan, de sobte, emergint d’entre l’espessa boira en una immensa plana, un esbart de negres estornells es va col·locar just davant meu dibuixant les seues misterioses i volubles figures, amb una precisió miraculosa. Semblaven una substància líquida, un reflex de llum... Dialogaven sense parlar, actuaven com un sol ésser, els individus no existien, tan sols una harmoniosa i equilibrada col·lectivitat. Em sentia beneït, subjugat per la visió d’aquell miraculós espectacle que Déu posava davant dels meus ulls i que no era més que una ínfima demostració d’un poder sense mesura, d’una majestat infinita. Els meus ulls es van entelar de llàgrimes, les meues forces m’abandonaren per uns instants. Vaig quedar agenollat davant d’aquell núvol canviant i, en la meua ment, ressonava una i altra vegada un cant de lloança a la majestat del Creador. Jubilate Deo omnis terra!

No sé quanta estona vaig estar immers en aquest estat d’èxtasi però, quan el meu ànim es va asserenar, el sol ja s’havia post per complet rere les muntanyes, i els sorolls de la nit començaven a prendre forma. En una altra ocasió hagués sentit por d’estar allí, enmig de la nit poblada de criatures i hagués començat a córrer cercant un sostre, però després d’aquella experiència em sentia renovat, convençut com un profeta, valerós com un cavaller. Amb pas calmat em vaig dirigir cap a Beauvais. Aquella nit, en la humida i polsosa cambra on vaig pernoctar, vaig comprendre que la meua tasca era emular en sons aquella manifestació divina de la qual havia sigut testimoni, reproduir mitjançant l’art de la música aquella prova irrefutable de l’omnipresència del Creador.

Tan prompte com vaig arribar a París i vaig complir les meues funcions en la litúrgia, em vaig posar a escriure aquella música que, des de la troballa amb l’esbart diví, havia ressonat en el meu interior com si d’un temple es tractés. Una música com aquesta mai no havia sigut concebuda, ni tan sols suggerida. Les honorables creacions del Magister Leoninus, tot i ser immensos monuments a la glòria de Déu, no es podien ni tan sols comparar amb la creació que estava determinat a portar a terme. En la música que cercava, la línia de cada cantor es mouria amb agilitat i prestesa, descrivint volutes i espirals com les que realitza cada estornell. Les diferents línies se superposarien en un continu moviment variable, fregant-se però sense tocar-se, acariciant-se, ordenant-se i reordenant-se, mutant constantment, dansant i dialogant entre elles, exactament igual que feien els estornells de l’esbart. I, per sota d’aquestes línies mòbils, la veu de Déu que ho ordena tot, la Voluntat Divina, la Santedat Suprema.

Quan el Magister Leoninus es va assabentar de les meues intencions em va explicar que no era possible realitzar una música d’aquella dimensió. Mai no s’havien afegit tantes vox organalis a una vox principalis. Els tractats parlaven que no seria possible controlar aquella massa sonora sense caure en sonoritats diabòliques i desordenades. No existien precedents ni exemples que s’assemblessen el més mínim a aquella idea. Amb la severitat que caracteritzava al meu mestre, em va tractar amb paraules dures i, en certa manera, sensates, però, per primera vegada en la meua vida, sentia un impuls que em permetia contradir al meu estimat Magister. La música sonava tan clara al meu interior que la meua feina era la de simple copista. Jo no creava aquesta música, la havia compost el mateix Déu!

Al llarg de set jornades de treball intens i esgotador, va anar prenent forma el Sederunt Principes, que tanta fama em va donar pertot arreu. Quan vaig acabar d’escriure’l, vaig quedar profundament alliberat, amb la sensació d’haver complit una tasca important.

Les parets del temple de Nostra Senyora semblaven banyades en or, sota la llum d’aquell crepuscle daurat. Les boniques veus dels germans cantors n’entonaren la primera nota. Les tres veus superiors emprengueren el vol i començaren a dibuixar els seus canvis i voltes, les seues espirals i cercles, semblaven aigua, llum. La vox principalis, la més greu, mantenia ferma i eterna la seua nota estirada, infinita, com una gran voluntat que n’ordena les altres. Aquell esbart diví em va mostrar el camí a seguir, em va dictar, nota a nota, un cant de lloança com mai no s’havia oferit. El Sederunt Principes es va cantar per primera vegada l’abril de 1201, uns dies després de la mort del meu estimat Magister Leoninus, que no el va poder escoltar. 

Magister Perotinus Magnus

ANNO DOMINI MCCXXXI