Enyorança de l'orella verge

Us confesse un secret: de vegades pense que canviaria un any de la meua vida per recuperar durant un dia la virginitat auditiva. Sovint, em sorprenc a mi mateix, mentre escolte un disc o veig un concert, tractant de desentranyar les interioritats de la música que estic escoltant: buscant la modulació que sona, intentant captar la progressió d’acords, el compàs en que està escrita, la combinació instrumental usada o, simplement, cantussejant les notes d’una melodia que ja conec. En definitiva, em sorprenc analitzant-la, passant-la per un tamís intel·lectual del qual no em puc desfer. Deu ser allò que en diuen «deformació professional». És el mateix que li ocorre al cuiner que va a un restaurant i, amb la punta de la cullera, prova la salsa buscant-hi espècies i ingredients i es posa a pensar, inevitablement, en el temps de cocció o en les elaboracions que s’han usat per fer aquell plat; o el que li ocorre al fuster que visita una casa i no pot evitar posar-hi els ulls, abans que res, en la robusta taula del menjador, passar-hi la mà sobre la fusta llisa i pensar en el procés de treball que hi ha darrere. També ens ocorre als músics. Especialment si u és professor de composició i et passes els dies, com jo, assegut al piano enllaçant progressions d’acords o furgant pels mecanismes interns de la música com un cirurgià que treballa entre vísceres i membranes. El problema principal és que em resulta gairebé impossible no fer-ho. El plaer sensorial, el goig dels propis sons al que tota música aspira, passa per les categories mentals, s’organitza, es desmembra i es domestica. Ho confesse: em resulta molt difícil escoltar música sense afrontar-la des d’un punt de vista intel·lectual. És la creu que comporta l’ofici. El goig estètic —d’aísthesis, sensació— s’entela sovint en benefici d’un goig mental, intel·lectual, tècnic. Evidentment, aquesta és només la creu. Hi ha una cara, lluminosa i plaentera en tot açò. La que implica el gaudi que proporciona conèixer el llenguatge i el codi, la que et fa entendre les sofisticades operacions que tota gran música porta a dintre, la que et permet anar desvelant a mesura que s’escolta la «recepta» de la música i la que, en definitiva, et fa sentir una connexió directa amb el creador, amb la manufactura i el taller del compositor. Malgrat tot, sempre em torna el mateix pensament: quin goig seria poder escoltar amb orelles profanes…