Gilles Binchois fou un compositor nascut alrededor de l'any 1400 en la ciutat belga de Mons. Fou un músic extraordinari, immensament prolífic i molt apreciat i imitat en el seu temps. Després d'una vida dedicada a la música al servei de la cort de Borgonya, Gilles es retirà a la ciutat de Soignies on moriria al setembre de 1460. Aquesta mort inicia una curiosa i sentida sèrie d'homenatges entre algunes de les personalitats musicals més importants dels segles XV i XVI
Per altra banda, un text en francès on es lamenta la mort de Binchois i on també s'exalten amb vehemència les seues virtuts com a patron de bonté. Les tres veus inferiors de la déploration entonen el Miserere llatí. La veu superior, en canvi, fa seu el text francès i l'expressa amb una melodia lírica, cantabilie.
Ockeghem, al igual que li va ocórrer a Binchois, va arribar a tenir un gran prestigi durant la seua vida. Tot i que no coneixem massa detalls, sabem que tenia una prodigiosa veu de baix i que va arribar a ocupar llocs de responsabilitat en la aleshores bastant jove catedral de Notre-Dame de París. Prova del reconeixement que tenia Ockeghem en el moment de la seua mort és el fet de que diferents poetes escriviren les seues pròpies déplorations lamentant la mort del músic, poetes de la talla d'Erasme de Rotterdam qui incús es preguntava si, amb la mort d'Ockeghem s'havia "extingit la glòria de la música" i el qualificava de "fènix sagrat". Ockeghem va morir a les portes del segle XVI, al 1497.
Erasme, en la seua lacrimògina oda fúnebre exagerava al insinuar que amb la mort d'Ockeghem s'acabava una etapa daurada per a la música ja que, per aquells anys ja s'havia erigit com a dominador absolut del món musical europeu un músic d'un talent tan extraordinari que es va guanyar el títol de "Príncep de la música", ell era Josquin des Prés.
Va ser aquest qui, aprofitant la déploration que també el poeta Jean Molinet havia escrit en memòria d'Ockeghem, va esculpir el seu pròpi homenatge musical a cinc veus. El resultat va ser una de les que, baix el meu punt de vista, és una de les obres més prodigioses del Renaixement. Josquin, al igual que Ockeghem, utilitza una barreja d'idiomes. Contraposa el text en francès de Molinet amb un cantus firmus basat en el Requiem aeternam, que manipula subtilment per tal de reforçar més encara la tristesa que, de tota aquella construcció musical, es desprèn.
Josquin és un personatge envoltat de llegenda. Tot i que va transitar pels centres musicals més importants del seu temps (la capella pontifícia, la cort dels ducs de Ferrara, la de Lluís XII...), son pocs els testimonis documentals que ens han arribat i, molts d'ells, no fan més que contribuir a acréixer aquesta llegenda. Com a nota curiosa, ens queda un grafitti que sembla que va deixar en una de les seues estades al cor de la Capella Sixtina on, per aquells anys, un tal Michelangelo Buonarroti treballava extasiat. Si algú podia ratllar aquells sants murs era, sens dubte, Josquin des Prés.
Al Príncep de la música el va sorprendre la mort ben entrat ja el segle XVI, al 1521. La desaparició del membre tal vegada més respectat pel gremi musical d'aquells temps no podia quedar sense el seu homenatge musical. L'encarregat de portar-lo a terme va ser Jean Richafort, de qui es pensa que va ser deixeble del pròpi Josquin. Sembla que va considerar que la mort d'un membre de la "noblesa musical" com Josquin mereixia alguna cosa més que una simple déploration. Richafort va escriure el seu commovedor, extens i majestuós Requiem in Memoriam Josquin Desprez, a sis veus.
Gilles Binchois, en una miniatura de l'època
Altra personalitat fonamental per a entendre la música d'aquell temps és la de Johannes Ockeghem. Nascut alrededor de 1415, fou un fervent admirador de l'obra de Binchois. Pel que sembla, va sentir especialment la mort del seu colega i va decidir honrar la seua memòria amb una déploration, un emocionat monument musical a la memòria de Gilles Binchois.
Podem entendre una déploration com una composició lírica o musical (o, com en aquest cas, les dues coses) que plora i lamenta la pèrdua d'alguna persona estimada. Per a escriure aquesta música, Ockeghem recorre a una curiosa barreja de textos i, seguint una pràctica habitual en l'època, d'idiomes. Per una banda trobem un text en llatí, la llengua amb la que es pregava a Déu, derivat de les misses de Requiem. Un text que diu
Miserere pie Jhesu Domine, dona ei requiem.
Quem in cruce redimisti precioso sanguine,
pie Jhesu Dominem dona ei requiem.
Per altra banda, un text en francès on es lamenta la mort de Binchois i on també s'exalten amb vehemència les seues virtuts com a patron de bonté. Les tres veus inferiors de la déploration entonen el Miserere llatí. La veu superior, en canvi, fa seu el text francès i l'expressa amb una melodia lírica, cantabilie.
Fragment inicial de la Déploration d'Ockeghem
Aquesta partitura és el primer esclavó d'una cadena d'homenatges que travessa el cor del quattrocento unint algunes de les més altes personalitats artístiques de l'època. Escoltem, doncs la déploration que lamenta la mort del mestre Gilles Binchois.
Ockeghem, al igual que li va ocórrer a Binchois, va arribar a tenir un gran prestigi durant la seua vida. Tot i que no coneixem massa detalls, sabem que tenia una prodigiosa veu de baix i que va arribar a ocupar llocs de responsabilitat en la aleshores bastant jove catedral de Notre-Dame de París. Prova del reconeixement que tenia Ockeghem en el moment de la seua mort és el fet de que diferents poetes escriviren les seues pròpies déplorations lamentant la mort del músic, poetes de la talla d'Erasme de Rotterdam qui incús es preguntava si, amb la mort d'Ockeghem s'havia "extingit la glòria de la música" i el qualificava de "fènix sagrat". Ockeghem va morir a les portes del segle XVI, al 1497.
Erasme, en la seua lacrimògina oda fúnebre exagerava al insinuar que amb la mort d'Ockeghem s'acabava una etapa daurada per a la música ja que, per aquells anys ja s'havia erigit com a dominador absolut del món musical europeu un músic d'un talent tan extraordinari que es va guanyar el títol de "Príncep de la música", ell era Josquin des Prés.
Retrat de Josquin, en una xilografia del s. XVII
Va ser aquest qui, aprofitant la déploration que també el poeta Jean Molinet havia escrit en memòria d'Ockeghem, va esculpir el seu pròpi homenatge musical a cinc veus. El resultat va ser una de les que, baix el meu punt de vista, és una de les obres més prodigioses del Renaixement. Josquin, al igual que Ockeghem, utilitza una barreja d'idiomes. Contraposa el text en francès de Molinet amb un cantus firmus basat en el Requiem aeternam, que manipula subtilment per tal de reforçar més encara la tristesa que, de tota aquella construcció musical, es desprèn.
Josquin és un personatge envoltat de llegenda. Tot i que va transitar pels centres musicals més importants del seu temps (la capella pontifícia, la cort dels ducs de Ferrara, la de Lluís XII...), son pocs els testimonis documentals que ens han arribat i, molts d'ells, no fan més que contribuir a acréixer aquesta llegenda. Com a nota curiosa, ens queda un grafitti que sembla que va deixar en una de les seues estades al cor de la Capella Sixtina on, per aquells anys, un tal Michelangelo Buonarroti treballava extasiat. Si algú podia ratllar aquells sants murs era, sens dubte, Josquin des Prés.
Grafitti atribuit a Josquin, a les parets del cor de la Capella Sixtina
El Requiem de Richafort és, només, una més de les peces d'aquesta cadena invisible. Escoltant aquestes músiques tenim la sensació d'entendre aquella expressió d'Isaac Newton d'estar standing on the shoulders of giants. La sentida veneració que es destil·la en l'acte d'escriure una déploration ens pot ajudar a entendre com els grans artistes s'han considerat sempre deutors d'una herència, de la que s'han sentit responsables. I és que, la història de la música no és més que un incessant diàleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada