Frederic Mompou. Una callada ressonància de campanes

Jean Denacausse va arribar a Barcelona des del poble de Tarbes, al sud de França, a mitjans del segle XIX. Junt al seu germà major Pierre, pretenien obrir als peus de la muntanya de Montjuïc una foneria de campanes. La família Denacausse tenia una llarga reputació com a constructors de campanes que s'havien anat llaurant, generació rere generació, des del segle XV. Jean va ser l'encarregat d'expandir amb èxit el negoci familiar més enllà dels Pirineus. Anys desprès, el 16 d'abril de 1893, la seua filla Josefina Denacausse, donava a llum a un músic fascinant: Frederic Mompou.

Frederic Mompou

Des de ben menut, Frederic —sempre silenciós— passava moltes estones al costat del seu avi, veient com treballava en aquell espai penombròs. El campaner Denacausse feia un treball exquisit, buscant l'afinació precisa de cadascuna de les seues campanes i treballant-les amb estima. Amb ell, Frederic va aprendre a escoltar-les i a diferenciar-les. Es conta que, tant el seu avi com ell, les coneixien amb noms propis, quasi sempre femenins: Isabel, Úrsula... Poc a poc, Frederic va aprendre a apreciar les subtilitats que aquelles cúpules metàl·liques amagaven.

La foneria de campanes Denacausse, al 1918

Per a Frederic, sempre malaltís i amb una timidesa quasi patològica, el fet d'haver d'assistir a classe era un vertader malson. La seua estada a l'escola de los Hermanos de la Doctrina Cristiana va ser bastant curta. Als 15 anys va demanar als pares deixar els estudis. A canvi, dedicaria plenament el temps i les energies al que havia sigut el seu millor refugi: el piano.

Des del piano, Mompou va saber bastir un dels llenguatges musicals més personals i íntims. La seua música, sempre tan subtil i silenciosa com ell, anava prenent forma des de les tecles. En cada peça que escrivia tractava de ser essencial, concret. Amb un treball minuciós, propi d'un orfebre, tractava de concentrar i definir l'expressió musical exacta. Ell mateixa es considerava un «home de poques paraules i un músic de poques notes». Els títols de les seues obres (Impressions íntimes, Música callada...) son tota una declaració de principis. Mompou és capaç d'explorar les més remotes profunditats de la sensibilitat humana, però no a través de llargues digressions musicals, ni a través de discursos densos i complexos. Mompou és un miniaturista magistral. És capaç d'evocar-ho tot amb idees mínimes, purs "aforismes" musicals.

Dedicatòria a la seua estimada Carme Bravo. Llegim:

A Carme Bravo
que té mel en el cor
i flors a l'ànima

Maig 1942          F. Mompou

El món musical de Mompou es pot sintetitzar en una entitat harmònica que ell mateixa va batejar com a acord metàl·lic. Tal com ell mateix explicava

Llega el día en que descubro bajo mis dedos el siguiente acorde... el cual insistiendo en su repetición y resonancia, me abre nuevos horizontes sonoros que llenan mi espíritu de ambientes metálicos y evocan cercanías de fábricas y fundiciones. Coinciden posiblemente con el ambiente que desde mi infancia estuve envuelto. La fundición de campanas y metales que poseía mi familia, de niño, el lugar preferido de mis juegos.

L'acord metàl·lic, escrit pel propi Mompou

Aquest simbòlic acord, del qual el mateix Mompou arribà a escriure que «és tota la meva música», representa, des d'un punt de vista musical, una síntesi dels oposats. Consonància i dissonància, simetria i asimetria conviuen, ací, de manera integrada, unitària. Per tota la seua obra es despleguen els perfums i les ressonàncies que aquest acord evoca.

Frederic Mompou amb una campana Denacausse

La música de Mompou és una contínua reflexió sobre aquella atmosfera silenciosa de la foneria de campanes, una evocació d'aquelles ressonàncies que, junt al seu avi, havia anat descobrint. La música de Mompou és un espai silenciós i íntim on, si s'hi presta atenció, encara s'escolta com ressonen les campanes.