Les "cançons sense paraules" (Lieder ohne worte, en alemany) són un tipus de peça, habitualment per a piano, de caràcter líric i expressiu molt conreades durant el Romanticisme. Als melòmans ens ve a la ment quasi d'immediat la figura de Felix Mendelssohn, pare d'aquest gènere de peces i el que, tal vegada, va escriure'n més.
 |
| Felix Mendelssohn |
Durant el Romanticisme, la música era considerada l'art més elevada ja que era la que amb més facilitat podia esquinçar el vel de les paraules i els conceptes i expressar "allò inexpressable". Mendelssohn sempre va defugir de posar algun títol o suggerir alguna idea literària a les seues cançons sense paraules. De fet, es va oposar quan el seu amic Marc-Andre Souchay intentà posar text a aquestes per a convertir-les en cançons a l'ús. Mendelssohn, sorprenentment, li escrivia:
El que la música m'expressa no és un pensament massa indefinit com per a posar-hi paraules, sinó al contrari, massa definit.
Aquest prototip de peces líriques que Mendelssohn va proposar va tenir un gran èxit. Molts compositors veieren en aquesta idea d'expressivitat i poesia sense paraules un model al que aferrar-se. Les cançons sense paraules evolucionaren i prengueren moltes i diverses formes, arribant a formar part, en alguns casos, d'obres simfòniques.
Una obra que pot ser entesa com una cançó sense paraules és el que, tal vegada, siga el movimiment més famós de l'obra de Gustav Mahler, l'Adagietto de la seua cinquena simfonia. Qui ha vist la meravellosa pel·lícula "Mort a Venècia" que Luchino Visconti va dirigir a principi dels 70 no pot oblidar l'escena final i el paper que aquesta exquisida música hi juga.
 |
| Un moment del rodatge de "Mort a Venècia" |
Un dels músics que més va fer per la difusió de l'obra de Mahler va ser el director d'orquestra Willem Mengelberg. Aquest, que com tants altres artistes va sofrir en les seues carns les restriccions i persecucions viscudes a Europa durant la primera meitat del segle XX, va tenir un paper fonamental en la difusió de la música de Mahler i sembla que el compositor i el director manteniren una estreta relació d'amistat. Mengelberg ens ha deixat alguna de les gravacions més mítiques i sorprenents de la música de Mahler.
 |
| Willem Mengelberg |
Un document que ens porta a imaginar i reflexionar sobre l'extraordinari Adagietto de Mahler és, precisament, la partitura del mateix que Mengelberg utilitzava. La seua primera pàgina és un tresor.
 |
| Primera pàgina de la partitura de Mengelberg de la Cinquena |
A banda de la desmesurada quantitat d'indicacions de naturalesa musical que ens parlen del perfeccionisme de Mengelberg, ens sorprenen les anotacions que trobem al marge. A la part superior dreta de la pàgina podem llegir:
Aquest Adagietto va ser la declaració d'amor de Gustav Mahler a Alma! En lloc d'una carta, li va enviar aquest manuscrit, sense més explicació. Ella ho va entendre, i li va respondre que ja podia venir!!! M'ho han contat tots dos.
Aquesta Alma és una de les personalitats més fascinants del segle XX. A banda de tenir una faceta creativa immensa i una capacitat crítica quasi profètica, Alma és recordada per haver-se casat amb personatges tan interessants com l'arquitecte Walter Gropius, l'escriptor Franz Werfel o el propi Gustav Mahler. Per no parlar-ne d'amistats com les que tenia amb Gustav Klimt o Alban Berg, que sempre prengueren bona nota de les consideracions, opinions i crítiques d'Alma. L'any 1902 es va casar amb Mahler, justament l'any en que el compositor enllestia la seua Cinquena.
 |
| Alma Mahler, al final de la seua vida, fullejant una partitura |
Tornant a la partitura de Mengelberg, i fixant-nos en l'anotació que trobem a la part esquerra ens sorprèn un xicotet poema que pareix guardar una estreta relació amb la música de l'Adagietto. El poema diu:
Wie ich doch liebe,
Du meine Sonne,
ich kann mit Worten
Dir's nicht sagen.
Nur meine Sehnsucht
Kann ich Dir klagen
Und meine Liebe,
Meine Wonne!
Com jo t'estimo,
oh sol meu,
no t'ho sabria
pas dir amb paraules.
Només sé plànye'm
de la nostàlgia,
i del meu amor,
delícia meva!
El musicòleg Joan Grimalt —a qui devem tant la traducció catalana del poema com de les anotacions així com aquesta història— al seu llibre "Música i sentits" parla del patró regular de cinc notes (síl·labes) que està present a l'Adagietto i de les enormes qualitats prosòdiques d'aquesta música. Si ens fixem bé podem entendre com, aquesta xicoteta poesia que anota Mengelberg al marge, encaixa perfectament amb la melodía de l'Adagietto.
 |
| Reconstrucció de la melodia de l'Adagietto amb la poesia de Mengelberg |
Aquesta reconstrucció tal vegada ens semble ingènua, o inclús el poemeta que s'escriu el propi Mengelberg ens semble càndid i innocent. El que és innegable és que aquesta música conté alguna cosa especial que ens parla d'un missatge ocult entre les notes. Açò ens remet a l'última de les anotacions presents a la partitura, la que trobem a la part de baix. Mengelberg escriu amb lletra apassionada:
Si la música és un llenguatge, aquí ho és més que enlloc. Ell li ho diu tot a ella en notes i en sons, en música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada