Béla Bartók. L'orquestra plora

Com el Déu Janus, l'Art té dues cares que miren en sentit oposat. Mira, per un costat, cap a la part lluminosa i sanadora però, per altre, actua com un vehicle que ens pot submergir en els espais més foscos i terrorífics de les profunditats de l'esser humà.

El Déu Janus, en una moneda romana

La tendència dels artistes a endinsar-se i a explorar aquests negres abismes interiors comença a accentuar-se especialment a partir del segle XIX i, de manera molt significativa, al llarg del sanguinolent i tèrbol segle XX. Personatges de la talla de Sigmund Freud ens feren veure que dins de cada individu existeix tot un submón íntim, ple d'impulsos primaris i frustracions que encobrim, però que determina els nostres actes d'una manera fonamental, esfereïdora. L'art transita en moltes ocasions per aquests terrenys fangosos.

Sigmund Freud

Una obra que explora la part oculta i velada de les profunditats de l'esser humà, que fa de les ombres de l'ànima la matèria primera del fet artistic és l'òpera El castell de Barbablava, de Béla Bartók.

Béla Bartók representa un cas únic en la història de la creació musical. La seua música, inclassificable dins de corrents o escoles, combina de manera magistral l'arrel folklòrica (amb un tractament quasi diriem etnogràfic) i les tècniques d'avanguarda. Bartók, a la seua manera, també és un Janus musical: amb la vista fixada en el futur i, a la vegada, en el passat. En El castell de Barbablava aquesta dualitat s'observa de manera clara.

Béla Bartók

En paraules de Simon Rattle

El castell de Barbablava habita en un estrany lloc en el que la música popular, la fàbula ambigua i els malsons es troben amb la introspecció psicològica moderna.

L'òpera té una forta càrrega simbòlica. Els dos únics personatges que hi intervenen, Judith i Barbablava, son una parella acabada de casar. Ella, jove i ingènua, acompanya al seu marit, el truculent Barbablava, al castell d'aquest. Allí, Judith li demana al seu estimat les claus de set portes misterioses que amaguen tota mena de secrets. Barbablava, que en un principi es nega rotundament, acabarà cedint davant de la insistència de Judith. Una a una, aquestes portes aniran obrint-se, mostrant tota mena d'imatges que li desvelaran a Judith les ombres que l'ànima de Barbablava (i, per extensió, de la humanitat) amaga.

Barbe bleue: gravat de Gustave Doré

Rere la primera porta, una cambra de tortura, representant els turments del propi Barbablava. Rere la segona, un arsenal d'armes, símbol de violència. Rere la tercera, un gran tresor amerat de sang (res es pot aconseguir en aquest món sense fer mal). La quarta amaga un frondós i estrany jardí, regat amb sang. La cinquena, un poderós raig de llum que s'eclipsa amb un núvol negre i tenebrós... La música hi juga un paper fonamental en tot moment.

El que, per a mi, és un dels fragments musicals més impressionants de la música del segle XX es troba en el passatge en que Judith obri la sisena i penúltima porta. Allí, es troba front a un llac d'aigües serenes i platejades. «¿Què és aquesta aigua misteriosa?», pregunta, càndida, Judith. Barbablava, amb una profunda i esgarrifosa veu de baix li ho explica: «Llàgrimes, Judith, llàgrimes, llàgrimes».

La música que acompanya aquest moment és, també, aterridora. Bartók fa plorar l'orquestra. Dibuixa una mena de "gemecs orquestrals" amb una subtil i curiosa combinació tímbrica. Escoltem uns esborronadors glissandi a la flauta, al clarinet, les arpes i la celesta. La resta d'instruments que hi intervenen (cordes pp amb sordina, trompes, tres flautes més i timbals), tracen un tènue tremolo. Bartók afegeix també, en una silenciosa dinàmica ppp, un instrument tradicionalment emprat com a símbol fúnebre i macabre: el tam-tam.

Bartók: El castell de Barbablava, no. 91 d'assaig, sisena porta

El fragment és d'una gèlida bellesa. El colorit orquestral que aconsegueix és magistral. Els gemecs orquestrals s'alternen amb les intervencions, sempre pianissimo, de Judith que —novament en paraules de Rattle— «canta com si volgués treure a la llum una melodia molt, molt antiga». En la veu de Judith semblen ressonar ací els cants magiars que el mateix Bartók va recollir per remotes zones rurals d'Europa de l'Est.

Barbablava contesta, impertorbable, amb uns dissenys repetitius, entretallats, una i altra vegada, allò de «Llàgrimes, Judith, llàgrimes, llàgrimes».

Escoltem-ho, doncs, amb atenció:

El castell de Barbablava és una fascinant reflexió sobre la solitud i sobre el turment íntim. Bartók porta a escena les contradiccions internes que tothom sofrim (això si, des d'un punt de vista eminentment masculí). Per una banda, un home que desitja ser estimat però es nega a desvelar els enigmes que porta al seu si. Per altra banda, Judith, curiosa i insistent que aconsegueix accedir als racons més tenebrosos de Barbablava, però, ¿a quin preu? 

Després d'obrir la sisena porta, Barbablava és rotund:  «L'última porta deu romandre tancada per sempre». Judith, com sempre, insisteix. Saber què hi ha al darrere ho deixem a la curiositat de qui llegeix.