Zoltán Kodály. Un cant per la Pau

Al Març de 1944 un govern militar ajudat pels nazis es va instaurar a Hongria. L'exercit rus, que veia en la capital —Budapest— un objectiu fonamental, començà a assetjar la ciutat desencadenant una llarga i cruenta batalla. Durant set setmanes, els bombardejos sobre la ciutat foren constants fins que, al Febrer de 1945 es va assolir la rendició incondicional. Aquelles setmanes de violenta lluita deixaren un fatal rastre de destrucció. Ja fos per causa dels bombardejos, ja fos per causa de la inanició i les malalties que aquella situació desencadenava, el número de víctimes fou terrorífic.

El pont de les cadenes de Budapest, que creua el Danubi, destruït durant aquells dies

La població civil que havia quedat atrapada a la ciutat va haver d'amagar-se en els refugis i soterranis, tractant d'evitar les bombes i les accions militars. Als soterranis de l'Òpera de Budapest es va refugiar Zoltán Kodály, un dels més destacats músics hongaresos. Kodály fou un lluitador incansable per l'educació musical. A banda de la seua extraordinària música, ens va deixar tot un sistema pedagògic d'ensenyament musical per als més menuts amb el que han après generacions de xiquets. Per a Kodály, la música tradicional de cada lloc era una ferramenta fonamental per a desenvolupar les qualitats del músic.

Zoltán Kodály

Durant les setmanes de bombardejos, als soterranis de l'Òpera de Budapest, Kodály treballava en la seua Missa brevis in tempore belli (Missa breu en temps de guerra). Es tracta d'una obra per a cor amb acompanyament d'orgue, amb una immensa càrrega emocional. Al contrari del que podríem esperar, la missa està impregnada d'esperança. No és una música atemorida, ni llastimosa. És una música reconfortant i lírica, transparent i lluminosa. Els sofriments i penúries d'aquells temps semblen sublimats. La por es transforma en bellesa i sensibilitat.

El moment clau de l'obra es troba, al meu parer, al final de l'Agnus. Kodály situa el clímax en un moment molt significatiu: quan el text diu allò de Dona nobis pacem (dona'ns la Pau). És molt destacable l'enorme insistència en aquesta frase, que repeteix obstinadament una i altra vegada. La Missa brevis és, sobretot, una pregària per la Pau.

L'obra es va cantar per primera vegada als vestuaris de l'Òpera de Budapest, transformats en una improvisada sala de concerts, durant els dies d'enfrontament. M'agrada imaginar aquell moment. Una música sublim com aquesta sonant en aquelles sales subterrànies i amagades mentre, de fons, ressonen els sorolls de les bombes que assolen la ciutat. Es conta que una persona que escoltava aquella estrena comentava que aquells sorolls de les explosions semblaven la part de timbals.

La Missa brevis és una bona mostra de com l'espècie humana és capaç tant del pitjor com del millor. Mentre impera la crueltat, la barbàrie i la destrucció, l'esperança i la llum s'obrin pas.