George Crumb i Federico García Lorca. La nit de les quatre llunes

El 16 de juiol de 1969, a les 13:32, el coet Saturn V s'enlairava des de la plataforma LC39A, situada en el Cap Canaveral de Florida. A bord, tres homes —Michael Collins, Neil Amstrong i Edwin "Buzz" Aldrin— pretenien, desprès d'aproximadament 4 dies de viatge, aterrar a la Lluna. Era la missió Apol·lo 11.

A les 2:56 del dia 21 de juliol, el comandant Neil Amstrong donava els primers passos pel sud del Mare Tranquillitatis i pronunciava aquella històrica frase. Tres dies desprès, el 24, els tres astronautes assolien un perfecte amaratge en les aigües del Pacífic, sans i estalvis.

Galileo Galilei: dibuixos de la Lluna, 1610

Mentre la nació celebrava aquella monumental fita tecnològica, George Crumb, treballava incessantment en una obra musical que posés de manifest els seus sentiments "ambivalents" cap a aquella missió. Mentre la tripulació de l'Apol·lo 11 feia el seu viatge d'anada i tornada, Crumb seia en la seua taula de treball. Naixia, així, una obra fascinant: Night of the four moons.

George Crumb

Per una banda, Crumb, com tothom, estava fascinat per aquelles imatges que es retransmeteren en directe a tot el mon. Per altra, tal vegada pensava que aterrar a la Lluna significava trencar, per sempre més, la puresa d'aquell astre. L'arribada a la Lluna era un pas més en la absurda competició —la cèlebre carrera espacial— que s'havia anat gestant al llarg de la Guerra Freda. Als ulls de Crumb, s'havia plantejat l'arribada a la Lluna com un acte colonitzador. La missió Apol·lo 11 havia invertit milions per a trepitjar un astre que, des de temps immemorials, els humans havien mirat amb fascinació. No hi ha poeta que no ens parle de la Lluna.

Per a compondre el que ell considerava «una resposta artística a un esdeveniment extern», George Crumb es va valer d'alguns fragments de les poesies d'un dels seus poetes de capçalera: Federico García Lorca.

Federico García Lorca

Un del símbols més comuns que trobem a la poesia de Lorca és, precisament, la Lluna. Per al poeta, aquest astre té un significat múltiple, ambigu: simbolitza la mort, perrò també l'erotisme, la fertilitat o, com no, la bellesa i la puresa. Crumb envolta una minuciosa selecció de textos de Lorca amb un llenguatge musical molt personal i intimista, on es combinen les tècniques d'avantguarda amb un sincer lirisme.

El quart moviment de l'obra es titula "Huye luna, luna, luna!..." i utilitza part del text del "Romance de la Luna, Luna" de Lorca, poema del qual Crumb va dir que era «sorprenentment profètic». Tots els sentiments contraposats que la missió Apol·lo 11 despertava en Crumb, semblen estar escenificats en aquest moviment. 

El primer que escoltem és un diàleg entre un xiquet i la Lluna. La veu del xiquet sembla temorosa, preocupada. Es dirigeix directament a la pròpia Lluna, que sembla estar en perill. Li diu:

Huye luna, luna, luna.

Si vinieran los gitanos,

harían con tu corazón

collares y anillos blancos.

Crumb representa aquest estat d'ansietat i d'apressament del xiquet envoltant la seua veu amb una sèrie de timbres metàl·lics, aguts, estridents i tremolosos. Escoltem un flautí, un cello elèctric, uns cops de crótals i un banjo.

La Lluna contesta, tranquil·la:

Niño, déjame que baile.

Cuando vengan los gitanos,

te encontrarán sobre el yunque

con los ojillos cerrados.

Crumb la vesteix musicalment com a una dama serena. A la partitura s'indica Quasi danza spagnola. Escoltem panderetes i castanyoles. Podem percebre el perfum del folklore, tan important en l'obra de Lorca, dansant per la partitura.

El xiquet insisteix, atemorit:

Huye luna, luna, luna

que ya siento sus caballos.

Pero ella es mostra serena:

Niño, déjame, no pises

mi blancor almidonado.

Desprès d'aquesta secció on es posa en escena el diàleg, l'acció avança. Crumb indica drammaticamente; quasi improvisando. La veu, prenent sobtadament el rol de narradora, ens avisa de l'arribada imminent d'aquells sobre els quals el xiquet havia advertit a la Lluna.

El jinete se acercaba

tocando el tambor del llano.

Dentro de la fragua el niño,

tiene los ojos cerrados.

Por el olivar venían,

bronce y sueño, los gitanos.

Las cabezas levantadas

y los ojos entornados.

Cómo canta la zumaya,

¡ay como canta en el árbol!

Es produeix, ara, un moment genial. Un a un —el director, la flauta, la veu, el banjo, la percussió—, els músics abandonen amb pas lent l'escenari. Només deixen al cello que, des de fa una estona ha quedat com petrificat en una llarga, tènue i agudíssima nota. Comença, d'aquesta manera, el poètic epíleg que tanca l'obra.

Crumb es reserva només dos versos per a aquest moment. La imatge és molt evocadora i, també, molt trista:

Por el cielo va la luna

con un niño de la mano.

Crumb representa aquest moment contraposant dos antics conceptes, dels que el filòsif i màrtir romà Severí Boeci ja parlava al segle V. Son la Musica mundana i la Musica humana. Crumb els distingeix clarament a la partitura:

Fragment del quart moviment: Musica mundana - Musica humana

La Musica mundana és, literalment, la música dels mons, dels astres, la cèlebre música de les esferes. Crumb representa aquesta idea a través d'una línia de cello, aguda, gèlida, inexpressiva, llarguíssima i indiferent. És una música sense ritme ni compàs, amb una concepció temporal dilatada, més enllà de la temporalitat dels homes. El cello, únic instrument que queda a escena, sembla aliè a tot el que acaba de passar.

Per altra banda escoltem la Musica humana, la música dels homes. Crumb fa tocar i cantar als músics, que han eixit d'escena fa una estona, des de fora de l'escenari, entre bambolines. Escriu una curiosa indicació a la partitura: like emerging radio signal (com una senyal de ràdio emergent). Escoltem uns bonics i càlids fragments de Berceuse (cançó de bressol), que ens sorprenen eixint, en moments inesperats, des de darrere l'escenari. Semblen arribats des de molt lluny, com vestigis d'una civilització perduda entre els immensos espais de l'univers.

Crumb utilitza aquesta bonica contraposició per a escenificar la desigual confrontació entre el temps dels homes i el de l'univers. Mentre que les senyals humanes son cada vegada més suaus, distants, entretallades, i semblen extingir-se sense deixar cap rastre; la música de les esferes, fredament neutra, roman impassible, totalment aliena a grandiloqüències i a carreres espacials. Crumb sembla representar aquelles imatges de la Terra, menuda i insignificant, en el monstruós buit de l'espai. Contra el no-res, gelat i implacable, representat per la Musica mundana del cello, Crumb retrata la humanitat com una bellesa menuda, càlida i ridícula. I és que, com ha escrit Rafael Argullol:

En relación al gran silencio del mundo la historia humana es tan solo un ligero ruido de fondo.

Gaudiu:

 P.S.1: Una vegada acabada la seua missió, la sonda Voyager 1, des dels confins del sistema solar, va girar la seua càmera —a petició de Carl Sagan— per a prendre una fotografia de la Terra, a més de 6400 milions de kilòmetres.

Earth as a pale blue dot. El diminut punt blau que veiem a la dreta és casa nostra, la Terra.

P.S.2: Un bonic vídeo on escoltem alguns fragments de Night of the four moons junt a algunes imatges de la missió Apol·lo 11.