Bill Evans Trio. L'art del diàleg

M’agrada preguntar als alumnes: ¿quin penseu que és l’òrgan més important per a un músic?. El pianista sempre respon que son «les mans». El clarinetista, sempre parla de «l’embocadura» o dels «pulmons». Algun altre, oboista o trompista, apunta al famós «diafragma». Segurament, cadascun d’ells respon el que, mogut per innumerables hores d’estudi, considera que és “mecànicament essencial” per a tocar el seu instrument. En part, tenen raó. Tot i això, intente que hi miren un pel més enllà i que se n’adonen de que hi ha un òrgan molt més important que tots aquests: l’oït.

Els més grans músics son aquells que, més enllà del domini tècnic, son capaços d’assumir el rol precís en el moment precís. Son els que entenen la interpretació musical com un procés comunicatiu no només amb el públic sinó, principalment, entre els propis intèrprets. Els que saben mantenir-se en un discret però essencial segon pla, fent notar la seua presència sense imposar-la. Els que deixen de costat l’ego en benefici del fet musical.

Carlos Kleiber, un dels més grans directors de la història, insistia constantment en el procés d’escolta atenta. «Deixen entrar primer al del costat», exigia als instrumentistes de corda per a començar l’obertura del Freischütz  de Weber, aconseguint uns pianissimos màgics. Goethe ens va deixar aquella famosa frase en la que deia que un bon quartet de corda era «una conversa entre quatre persones intel·ligents». I està clar: per a conversar s’ha de saber escoltar.

Si hi ha algun tipus de música en la que aquest procés comunicatiu entre els intèrprets està a flor de pell és, sense dubte, al jazz. Com dia Bill Evans

el jazz no és un estil sinó, més bé, un procés de fer música. És el procés de fer un minut de música en un minut de temps. Mentre que quan es composa, un sol minut de música podria costar tres mesos. Esta és la diferència fonamental.

Un dels millors exemples de conversa musical, d’escolta atenta, de sinergia absoluta sobre l'escenari, el trobem al disc Sunday at the Village Vanguard, un disc que recull l’actuació en directe que el trio format pel propi Bill Evans (al piano), Scott LaFaro (al contrabaix) i Paul Motian (a la bateria) oferiren el 25 de juny de 1961 al mític club, el Village Vanguard, de Nova York.

El Village Vanguard

 

El trio va reescriure els papers clàssics del trio de jazz: el piano exercint el lideratge absolut mentre que baix i bateria es limitaven a ser un suport rítmic-harmònic. Al trio d’Evans els tres instruments formen part d’una jerarquia entre iguals on, cadascun intervé fent les aportacions justes. S’estableix, d’aquesta manera, un ric i constant intercanvi d’idees.

Scott LaFaro, Bill Evans i Paul Motian, durant un descans al Vanguard

El tema que obri el disc, Gloria’s step, és un bon exemple per fixar-s’hi.

Es tracta d’un tema escrit pel baixista, Scott LaFaro. El diàleg Evans-LaFaro és excepcional. El baix no és un simple metrònom sobre el que el piano desplega els seus focs d’artifici, com s’havia fet fins al moment, sinó que s’erigeix com una veu pròpia, lírica, expressiva. La tècnica de LaFaro, absolutament enlluernadora, es situa sempre al servei de la música: inventa, proposa, dialoga. Evans amb la seua incomparable subtilitat dibuixa els seus inconfundibles voicings. Motian, des de la bateria, subratlla subtilment les idees que plantegen els seus companys i elabora boniques frases rítmiques. Ningú s’interromp. Podem escoltar com s’escolten.

El tema que tanca el disc, Jade Visions, també escrit per LaFaro, és una espècie de miniatura impressionista. Escoltem una harmonia rica, enigmàtica. No escoltem melodia, tan sols una figura repetitiva de dues notes que evoluciona lentament, com dues peces de preciós jade que reflecteixen sota la llum.

Tan sols deu dies desprès d’aquest enregistrament, el 6 de juliol, LaFaro ­–que per aquells dies tenia a penes 25 anys­– moria en un accident de tràfic. Bill, que es sentia especialment lligat al seu company, va caure en una profunda depressió que el va mantenir apartat dels escenaris gairebé un any. LaFaro ens deixà, a banda del seu savoir faire, una poderosa lliçó: escolta!

Scott LaFaro