L'estiu de 1750, Johann Sebastian Bach era un home cec de 65 anys que esperava la mort a Leipzig. Durant la primavera d'aquell mateix any s'havia sotmès a una operació de vista portada a terme per un tal John Taylor, un cirurgià anglès que ha passat a la posteritat amb la macabra reputació d'haver deixat cecs a dos dels més grans músics de tots els temps: Bach i Haendel.
Durant els últims 25 anys, Bach havia mantès un ritme trepidant de creació com a conseqüència de les seues obligacions com a Thomaskantor. Produïa d'una manera incessant, torrencial. A més, havia de tenir cura d'assajar i preparar per als oficis aquelles dificultoses cantates i passions amb uns recursos molt limitats. Tot i això, l'obra de Bach sempre es manté en les més altes cotes d'excel·lència. Encara que sone un poc sacríleg, pràcticament en l'obra de tots els compositors (i ací inclouria pesos pesats com Mozart, Vivaldi, Beethoven...) podem trobar alguna peça que troba, lleugerament, per baix de la mitjana, ja siga per raons de joventut, de falta de temps en el procès de creació, etc. En canvi, no conec cap obra de Bach amb un baix nivell de magnificència, tot i la extensíssima producció.
Hem de pensar que, en ple segle XVIII, la concepció de la figura del compositor era la d'un mer productor de música per al consum. Tota la música que es composava estava al servei d'una utilitat: ja fos a l'església, a la cort, al teatre... la música s'escrivia per a algún moment concret. Hi havia un espai molt limitat per a la creació per se, desvinculada d'una finalitat. No serà fins a finals del segle XVIII i, sobretot al llarg del XIX quan la idea romàntica del geni-creador eclipse a la del compositor-empleat.
Tot i açò, les darreres creacions musicals de Bach s'havien tornat molt més especulatives, abstractes. Sembla que Bach reflexionava sobre la pròpia matèria musical, sobre el mateix fet de la composició. No oblidem que és durant aquests últims anys quan treballava en la creació del colossal Art de la fuga, una obra enigmàtica per la seua indefinició instrumental, un edifici musical superb, esotèric inclús...
Lluny del que cabria esperar d'un home que es troba malalt al seu llit de mort, la immensa pulsió creativa que Bach tenia dins seua l'empentava a continuar imaginant, a posar sobre el paper tota aquella música que, com un torrent desbocat, fluïa del seu interior. Encara que fos a cegues, encara que fos en condicions de salut deplorables... En un exemple d'extraordinària lucidesa, Bach ens va deixar la que és la seua última obra completada: el preludi coral Von deinen Tron tret' ich. Cec, com estava, va haver de dictar el que seria la seua última confessió musical.
El més extraordinari d'aquesta història és, com no, la música. Von deinen Thron tret' ich representa al Bach més savi, més madur. A cegues, va ser capaç d'imaginar i dictar un entramat contrapuntístic dens i ben travat que, tot i la seua enorme complexitat, desprèn beatitud, fermesa, silenci... La seua forma d'encarar la mort no és grandiloqüent, no és apassionada, tampoc lacrimògena ni resignada ni desolada. Bach afronta la seua última obra amb la integritat i la convicció d'un creador en la plenitud de les seues facultats.
El preludi es basa en una melodia coral molt senzilla. Bach separa cadascun dels quatre versos que la formen i utilitza aquests fragments de melodia com a matèria prima de l'entramat contrapuntístic.
Cadascun d'aquests quatre fragments es transformat, ja siga en forma menuts trams melòdics com en forma de llargues línies líriques. Per exemple, el primer fragment (assenyalat en la imatge anterior en roig) es presenta amb aquestes dos naturaleses.
També formen part d'aquesta sublim construcció musical nombroses aparicions de les idees melòdiques presentades però per moviment contrari o invers. Aquesta expressió la utilitzem els músics per a referir-nos a la presentació de idees musicals que s'exposen com si foren vistes a travès d'un espill. D'aquesta manera els intervals ascendents son presentats com a descendents i viceversa.
Bach utilitza tots aquests procediments per a elaborar una gran quantitat de material musical que entreteixeix amb gran habilitat, demostrant una perícia tècnica absoluta. Sobre un ric entramat contrapuntístic creat a través de la constant imitació entre tres veus que exposen contínuament retalls melòdics temàtics, escoltem amb valors llargs i magestuosos la melodia del coral Von deinen Thron. Bach dibuixa una mena de tron ornamentat sobre el qual seu la melodia coral. No debades Von deinen Thron tret' ich significa "davant el Teu tron em presente".
Com veiem, no hi ha pràcticament cap moment del preludi en que no estiga sonant, d'una forma o altra, el tema principal.
Més enllà de consideracions i disseccons analítiques, en aquest preludi trobem alguna cosa més, alguna cosa que no podem analitzar racionalment, que se'ns escapa. Darrere d'aquestes notes no tan sols hi ha representada una voluntat de ferro i una tenacitat sense igual per fer un art digne, hi ha una lliçó de perfecció, d'excel·lència. En definitiva, un triomf de la humanitat i de la grandesa del poder de la imaginació i de la creació davant de tot el soroll i tota la destrucció.
La paradoxa és total: un cec ens fa veure a Déu a través de les orelles!
Un dels meus compositors preferits. Gràcies Borja per aquesta aportació
ResponElimina