Maurice Ravel. Crònica d'un conflicte

Maurice Ravel sentia una immensa fascinació per les èpoques passades. Una i altra vegada, en les seues obres, Ravel recorre a formes musicals antigues, a imatges d'un passat evocador que situa en primer pla a la seua música. Un bon exemple d'aquesta fasinació la trobem en obres com el Menuet antique o la preciosa Pavana per a una infanta difunta.

Maurice Ravel

Una pavana és una dansa cortesana, de ritme pausat i majestuós que, durant el Renaixement, va tenir una gran popularitat a Europa. Amb l'arribada de la Il·lustració, aquesta dansa —com tantes altres— va caure en desús, sent substituïda per les cada vegada més sofisticades formes simfòniques. Ravel, en ple segle XX remempora aquell ritme de dansa, tractant d'evocar una atmosfera cortesana, palatina. En altres obres com, per exemple, la seua suite Le tombeau de Couperin, Ravel planteja una música amb els perfums del segle XVIII, emprant ritmes i formes musicals com la Forlane o el Rigaudon, danses que en les corts de l'Antic Règim havien gaudit de gran popularitat i que feia anys que romanien oblidades. En el fons, Ravel, com a bon francès, sentia una gran atracció per la dansa (ens atrevim a dir: per les atmosferes sumptuoses on es dansa).

Wilhelm Gause: Hofball in Wien

Ravel projectava un homenatge musical a un dels grans autors de música de ball, Johann Strauss. Des de 1906, Ravel lluitava per escriure una espècie d'apoteosi del vals, una obra orquestral on es recrearen les sonoritats pròpies de la Cort Imperial dels Habsburg. Ravel sembla assajar aquestes intencions en els seus Valses nobles et sentimentals, una obra de 1911 on es submergeix en les profunditats del vals, proposant una sofisticada i original visió d'aquesta popular dansa.

Inici dels Valses nobles et sentimentals

Però, aquella Europa sumptuosa era només un miratge. Sota aquella aparença opulenta i cortesana, les tensions polítiques i la decadència s'obrien pas. Un lluminós matí del juny de 1914, a Sarajevo, Gavrilo Princip, un jove revolucionari a qui, per pura casualitat, li va caure el destí del món a les mans, es troba front al cotxe de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria, hereu de l'Imperi austrohongarès. Amb aquells sobtats dispars, Princip va encendre definitivament la metxa que faria esclatar Europa pels aires.

Gavrilo Princip

Com una afilada fulla, la Primera Guerra va seccionar el cor d'Europa. Les innovacions tècniques en la maquinària bèl·lica convertiren el conflicte en el més mortífer fins l'època, amb més de 16 milions de morts. Europa es desprenia de la seua antiga pell. Les certeses s'enfonsaven.

Un soldat aliat rep els primers auxilis a Varennes-en-Argonne, França. Setembre de 1918

Com a tants i tants milions de persones, la salvatge i traumàtica experiència de la Gran Guerra va canviar a Maurice Ravel. Totes les il·lusions i ideals de la belle èpoque s'havien esfumat. Aquelles intencions per recrear-se en evocacions d'un passat sumptuós i opulent de Ravel es transfiguraren i es canalitzaren en una obra que, precisament, serviria de crònica de l'enfonsament d'aquell Antic Règim: La Valse.

En La Valse trobem a la vella Europa ballant el vals sota una llum crepuscular, turbulenta. Poc a poc, aquesta imatge sumptuosa s'ennegreix, es torna furiosa i dissonant i acaba col·lapsant-se per a deixar pas a una nova era, llampant, estrident i vertiginosa. Ravel suggereix una imatge poètica a l'inici de la partitura que ens evoca aquestes imatges. Diu:

Remolins de núvols deixen entreveure, a través d'esquerdes, parelles que ballen el vals. Els núvols es dispersen poc a poc: distingim una sala immensa amb una multitud arremolinada. L'escena s'esclareix progressivament. La llum de les làmpades d'aranya esclata al fortíssimo. Una cort imperial, sobre el 1855.

Escoltem aquests "remolins de núvols" a l'inici. Els contrabaixos, dividits en tres grups, dibuixen un tremolo en el registre més greu de l'instrument. El resultat és més bé un soroll, boiros i profund sobre el qual, els fagots, també greus, pareixen anticipar el gran vals que, dins d'un moment tindrem al davant.

Prompte s'esvaeix aquesta boira densa i atapeïda. De sobte, descobrim un magnífic saló de ball, sumptuós i rococó. Les parelles, ostentosament engalanades, ballen envoltades d'or i espills. Escoltem un esplèndid i líric vals, en el més pur estil vienès. La vella Europa, balla davant nostra.

De seguida comencem a notar que alguna cosa no marxa bé. Les línies melòdiques d'alguns instruments comencen a desdibuixar-se. Es tornen tremoloses, sinuoses, insegures. El vals comença, lentament, a desintegrar-se.

Escoltem algunes intervencions instrumentals que ens sorprenen dins l'atmosfera elegant i cortesana en la que, fins al moment, ens hem mogut. Les trompes, fent ràpides trinades, semblen burlar-se dels balladors, de la pròpia música.

L'harmonia es torna més dissonant. El vals sembla trasbalsat, embogit. Tota l'elegància cortesana es torna barroeria, la moderació i la temprança de les parelles es torna abús, desenfrè.

El vals sembla atrapat dins d'ell mateix. Escoltem bucles que no deixen que el discurs musical transcórrega amb normalitat. Els instruments s'interrompen constantment els uns als altres. Els greus (contrabaixos, fagots...) semblen voler portar la raó, no deixen que els violins mostren la lírica melodia del vals. L'orquestra es torna conflicte. La societat de cabells empolsats i ostentosos vestits es baralla de la forma més tosca.

La situació és insostenible. S'ha perdut tota elegància. El vals s'ha convertit en una autèntica burla. Sentim instruments (ací les trompetes, per exemple) que, lluny de complir el seu paper en l'orquestra, semblen voler molestar als demés. Ja no es canta, es crida. El vals és, ara, una espècie de dansa macabra on l'actitud grollera ho impregna tot. La música sembla immersa en un remolí.

Res queda del vals. En algun moment l'escoltem reduït, inclús, al simple ritme bàsic, com si els instruments haguessin desistit d'intentar entendre's per a tocar tots alhora. En compte d'una orquestra de ball, sembla una xaranga. No escoltem violins ni melodies líriques, sinó un acompanyament un tant babau de bombo i plats.

Tot està perdut. L'últim vestigi que quedava del vals, el ritme ternari bàsic —un-dos-tres, un-dos-tres— s'ha capgirat. Tot està fora del seu lloc. El vals sembla completament arrítmic. D'aquella música només queda una exagerada caricatura. D'aquella Europa, només una ombra sense forma, una ridícula burla.

La Valse acaba amb l'autodestrucció de l'orquestra. Les dinàmiques, els registres, els gestos instrumentals... tot es torna insostenible. Sentim exagerats cops a la percussió, bufits desafprats en els metalls, crescendos descompassats... Un final grotescament apoteòsic!

Aquell homenatge a la sumptuositat cortesana i a l'elegància del vals que Ravel havia projectat originàriament es va transformar en una intensa crònica de la desintegració d'Europa. L'orquestra esdevé una perfecta metàfora del conflicte: el vals, pura elegància, es veu reduït a una cacofònica i caòtica massa musical. L'enteniment, el diàleg, l'escolta dels mateixos músics de l'orquestra es transforma en una lluïta d'egos, en una encarnissada batalla per fer valdre, a la força, les pròpies raons sense atendre a les demés. Els instruments semblen fer seua la màxima de que "qui més crida, més raó té".

El més esfereïdor és que, en molts aspectes, La Valse sembla una crònica dels nostres dies. Fem-s'ho mirar...

No ens queda més que escoltar-la d'una sola tirada.